"Me dije: «El conocimiento de la verdad no alivia la tristeza que sentimos al perder a un ser querido. Ni la verdad, ni la sinceridad, ni la fuerza, ni el cariño son capaces de curar esta tristeza. Lo único que puede hacerse es atravesar este dolor esperando aprender algo de él, aunque todo lo que uno haya aprendido no le sirva para nada la próxima vez que la tristeza lo visite de improviso». Pensé en ello, noche tras noche, en mi soledad, oyendo el ruido de las olas y el rugido del viento. Vacié muchas botellas de whisky, mordisqueé pan, bebí agua de la petaca en mi larga marcha hacia el oeste, con la mochila dando bandazos a mi espalda y el pelo lleno de arena..., día tras día de aquel principio de otoño."
Tokio Blues (Haruki Murakami).
És curiós, aprenem de cadascun dels esdeveniments de la nostra vida i tot i així mai estem preparats per al dolor, segurament perquè és una cosa de la que molts intentem fugir. El dolor sempre és nou, viu, diferent, punxant... No importa que aquesta situació sigui molt semblant a aquella altra, el dolor sempre busca aquell camí inexplorat del nostre pensament per on pot escolar-se i sorprendre. Parlem sempre dels triomfs i quasi mai dels fracassos però com bé tu dius a vegades, simplement hem de reconèixer, que hem perdut.
ResponEliminaGran fragment i d'aquí a poc ja et diré si gran llibre o no (almenys per a mi). Un petó!
P.D: Com a resposta a aquesta actualització el llibre: "Saber perder - David Trueba"
P.D.2: "Y si me caigo siete veces, me levanto ocho"
:) Seguiré la recomanació. I merci per escriure de nou el comentari (que sé que fa molta mandra jaja)
ResponEliminaI <3 Tokyo Blues :D
ResponEliminaEl pare de un bon amic meu hem va dir una vegada fa molt de temps: "quan un dels nostres amics mor, anem tot el grup de sempre a celebrar-ho al bar, brindem per tots els anys que ha viscut, ens alegrem per com de bé s'ho ha passat i per la diversitat d'experiències que ha viscut.
Per què hem mires així? no creus que és cert?"
És fàcil pensar que el que relament estan fent és fugir del dolor, però jo ho veig més aviat com donar-se compte del que hi ha al nostre voltant :) no tot té que ser sempre tant de pessimisme!