Viatgem, sempre viatgem. L'eco de les nostres passes ressona dins el nostre cap. I quan estem quiets sembla que tot corri més de pressa, acostant-se inexorablement al final sense que n’haguem estat del tot conscients. Ens passem mig camí mirant enrere i l’altre passant de puntetes, sense acabar de tocar de peus a terra. Mai podem agafar prou impuls per saltar i mirar-ho tot de més amunt. A vegades caminem més lents, d’altres més ràpid, però sembla que sigui impossible trobar la velocitat adequada. A les cruïlles sempre som indecisos i prenem la direcció que prenem, sense saber com i per què, sempre topem de nou amb aquella pedra.
Topem, sempre topem. Les traves del camí ens solen malmetre, desgasten la nostra integritat, però tot i així seguim recte, sense forces, esperant que sigui el temps i no nosaltres qui desviï les nostres passes. Finits, inquiets, contradictoris. Admirem les arrels dels arbres i alhora el vol dels ocells.
I viatgem sempre amb un rumb aparent, però mai més enllà de les parets que ens reclouen dins la superfície visible, a ulls de la resta. Creiem que tot és fàcil perquè el corrent sempre ens duu endavant, però el camí recte no sol ser el més gratificant.
Si a l'altre entrada em vaig treure la màscara de persona amb criteri i vaig quedar nu de tota capacitat de judici, ara em trec la de persona normal i demostro ja que a més de no tenir criteri, sóc un friki. Així, sense artilugis teatrals, sóc lliure de citar Tolkien per parlar d'aixo.
ResponEliminaDeia Tolkien, en una bonica metàfora, que l'únic que separava els homes de les terres immortals quan morien i que els impedia navegar mar endins fins al continent dels Valar era que no sabien trobar el camí recte. El recorregut entre els dos continents era recte i tanmateix els homes no aconseguien arribar-hi.
No sé si realment es referia a això, malgrat que, coneixent l'autor, sembla assenyat creure-ho. Tot plegat és aplicable a la vida, mai sabem el camí però sempre en seguim un. No sabem si nosaltres el triem o ell ens tria, si nosaltres el construim a mesura que avancem o ell ens canvia a nosaltres a cada cruïlla.
El que és interessant és aquesta pantalla de la que parles que ens separa d'un camí realment lliure. Som inevitablement esclaus de nosaltres mateixos i no podem sinor caminar dins dels nostres propis límits. Quan un intenta fer aquest salt del que parles per mirar-ho de lluny, s'adona que no pot entendre allò que no ha viscut, que no ha estat. Un voldria ser ocell, pero és un home, un home condemnat a tornar a caure després de saltar, un home condemnat a buscar i buscar el camí recte per, segurament, no trobar-lo mai.
Viatgem...en el fons tot és això. No tinc massa més cosa a dir del que has dit.
ResponEliminaLa nostra existència tracta d'això, anar fent. La majoria de les vegades amb una finalitat, amb un destí, però molts cops el perdem o alguna cosa no ens deixa veure'l. Però el que realment ens marca és el viatge, el camí que recorrem per arribar a on haguem d'arribar. I aquest camí acostuma a ser poc clar, confús i amb infinitat de variables que no ens ho posen fàcil.
Mua*
"Admirem les arrels dels arbres i alhora el vol dels ocells."
ResponEliminaAprenem de la història i la experiència però emprenem viatges cap a llocs desconeguts i tenim el valor de fer coses noves, o almenys això volem pensar. Tanmateix, com tu bé has dit, sempre ens trobem les mateixes pedres al camí. Qüestió de saber-les sortejar, suposo.
El text, curt, concís i ple d'idees per a reflexionar. M'agrada :)
un petó
Molt bonic Helena, tota la raó en que tot i sempre anem endavant, no significa que aquest camí sigui fàcil.
ResponEliminaUn petó!
M'agrada la base del text però quina mania en adoptar una posició pesimista! estic segur que es podria dir el mateix però buscant la part més simpàtica amb la vida. Palla! aish...
ResponElimina