És difícil descriure la sensació que es té després d'haver palpat la felicitat i haver-la perdut sense tan sols haver-la pogut saborejar prou temps. S'esmuny entre els dits i només queda el suau tacte que et recorda el que un dia va ser però que el temps desgasta, atenua i s'enduu sense pietat.
És difícil acceptar que la realitat és així, que les il·lusions a vegades són un miratge, que la felicitat se'ns presenta temptadora però mai ens assegura el temps de la seva estança; és fugissera i capritxosa, li regales totes les teves esperances i se'n va sense donar les gràcies. És el preu que cobra i ningú no pot negar-s'hi.
És difícil caminar després de la derrota, és difícil carregar amb la motxilla de les decepcions, dels somnis trencats, de la pesada realitat, dels records que no tornen, del buit que tant omple. I no et canses de preguntar-te per què sense rebre resposta. La felicitat és capritxosa, intentes donar el millor de tu i et torna un sac ple de fracassos.
Tens molta raó!
ResponEliminaM'ha agradat l'última frase: "La felicitat és capritxosa, intentes donar el millor de tu i et torna un sac ple de fracassos."
Tot i que, penso, i aquí ve la meva vena positivista, que tot allò que aconsegueixi treure el millor de nosaltres, val la pena viure-ho encara que sigui efímer. Perquè a la llarga, i crec que això que diré ara és una d'aquelles coses que "tothom diu, poca gent es creu, però molta aconsegueix fer-ho", ens quedem amb les bones coses d'aquells fets que, un cop han passat, ens semblen la cosa més amarga del món.
Sento el mal redactat...acabo de tornar d'un altre món i encara em costa expresar-me, jeje. Un petó!!
[parlo directament amb el text] Vinga ya! vale molt bé! pessimisme a saco per curar el pesimisme no?? SUPERA-HO! per què sol no es farà, i autocompadint-se un mateix menys!
ResponEliminaQuina mania amb generalitzar! no sempre és així! i els records dels moments feliços seràn amargs si un vol que ho siguin, per què no podem simplmenet quedar-nos amb els bons moments i les experiències interessants i productives??
Això potser és possible amb el temps, però el dolor sempre s'ha d'afrontar en algun moment. Penso que és inevitable passar per ell si alguna cosa realment t'ha importat, no creus?
ResponEliminaPerò també tens raó en què torturant-nos tampoc aconseguim res. Merci pel coment!
Ho crec, el que passa és que amb la excusa de que ha de passar un temps per curar les ferides un es passa el reste de la seva vida diguent, una mica més.. una mica més... una mica més així que abans que pensar "una mica més", m'agrada pensar "ja n'hi ha prou" encara que encara no sigui el moment. Per posar-se les piles quan abans millor en definitva! gràcies a tu per materialitzar el que penses :)
ResponElimina