Viure

A vegades ens és suficient amb aquesta melodia irreconeixible, aquesta llum que no sabem d'on prové, però que en un moment donat sembla que ens deixi clar quin és el camí a recòrrer, que dóna color a l'existència. És aquest sentiment d'estar viu.

Depenem d'aquest sentiment, tan fràgil que ens costa distingir-lo, que ens pot fer canviar de visió d'un moment a l'altre; de sentir-nos pedres petites i abandonades en mig d'un camí rocòs a ser un element més d'aquest conjunt, de ser-hi per algun motiu més que per casualitat. El límit subtil en què neix un sentiment, o en què mor un altre. Una fiblada al cor.

Aquella fiblada que ens recorre per dins i ens recorda, no sabem per què, que allò que estem fent és important. Que és imprescindible sentir aquesta empatia, veure reflexat un somriure aliè perquè també es desperti un somriure dins nostre. Aquella frontera invisible, aquell punt inexplicable en que tot passa de no tenir sentit a tenir-ne, tot passa de ser una finitud sense més raó que el final a ser una oportunitat única, un conjunt de descobriments per fer, un cúmul de sensacions per experimentar. I se'ns presenta tot desconegut però palpable, i tenim ganes incessants de recòrrer tot el que se'ns posi davant, de no perdre'ns res, de respirar molt fort, de fer nostre tot allò que ens rodeja, de sentir fins l'última glopada d'aquest món, d'aquest tot. 

I no sabem per què però podem sentir-ho tot més a prop nostre, com si entenguéssim més coses que fa un moment. I ens fa somriure el fet de veure que podem aturar aquest instant dins nostre i tot i així veure com tot segueix fluint, sense adonar-se que estem allà. I petrifiquem un instant en què ens sentim en pau, en què els colors, les olors, l'entorn, tot es posa d'acord per corroborar els nostres pensaments. I tot ajuda a que ens sentim contents, encara que sigui efímerament, d'estar vius.