La música mesura com sóc lluny
i estic perdut: un plaer maleït.
Per això el ritme és aquest tren nocturn
que el pianista llança sobre mi
en la pista de ball on ja ningú
no s'abraça en els lents.
Els seus dits ara juguen al billar
amb soledats blanques i negres.
La música es va fent, teclat endins,
una pregària, un diari íntim.
Necessito saber què he destruït
-un record, una dona, un amic-,
atent a aquestes notes que es colpegen
en el piano dins l'obscuritat:
la mort i el pianista a quatre mans.
(Joan Margarit - Matinada al Monumental)
Cançoncs que no es queden només a les orelles sino que penetren fins on més les necessitem, ajudant a expandir per nosaltres mateixos l'emoció, la inquietud, el buit que ens desvetlla per poder-nos-hi submergir lluny de tota la resta de la realitat que just en aquests moments no és el que ens emociona :)
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=SFGvmrJ5rjM