Cada dia practico l'art del record, cosa que m'agrada i alhora m'autodestrueix. A dies sóc una nena, altres sóc un esperit lliure; a dies necessito un refugi i escalfor i d'altres em desespero per lliurar-me de les cadenes i volar. Cap a on? No ho sé. I potser aquest és el meu problema. És una incertesa que estimo perquè vesteix la vida d'una bellesa única, canviant, inesperada. L'etern dubte, saber que avui ets aquí i no voler preguntar-te on seràs demà. I alhora, aquesta soledat immensa que m'abraça, aquest anhel de mans amigues, de companys de ruta, de compartir l'aventura. Perquè la vida no pot ser gaudida si ningú no l'ha entesa, si ningú no l'ha estimada de la manera en què jo l'estimo. Perquè és impossible saltar si ningú no salta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada