Habitación 807, aparqué mis recuerdos afuera y entré. Atrás quedaron momentaneamente aquel dolor y aquellas imágenes que me abrumaban. Y pensé que era tan sencillo como eso, empaquetarlos, precintarlos, cerrar con llave y abandonarlos lejos de mi alcance. Pero acabaron llegando cartas desde el pasado que inundaron cada vez más mi buzón. Cartas que no pude ni quemar ni contestar, que sólo pude odiar y amar, guardarlas en un cajón. Me costó comprender que mantener los recuerdos lejos de la cabeza no implica tenerlos lejos del corazón.
El cajón, es el corazón, la cabeza, el pasillo que se encuentra fuera de la habitación.
ResponEliminaUn cop més genial.
ResponEliminaPotser els records, els moments, la màgia, la vida en resum no es puguin tancar en una caixa hermètica, no es puguin empaquetar. Dit d'una altra manera, potser no es pot passar pàgina i simplement hem d'acceptar que aquesta és la nostra història i que l'estem escrivint nosaltres amb cada gest, amb cada decisió. Mirar endavant però no oblidar el que hi ha enrere, no voler esborrar alguna cosa perquè faci mal, perquè a la llarga, tot acaba sumant i res és tan dolent si saps encaixar-ho.
ResponEliminaUn petonet