Cau la nit en els teus ulls
i amb ella totes les pors.
El ball harmoniós dels estels
acotxa la nit tranquil·la
i gira damunt nostre un desig,
el més etern dels somriures.
Neix l’albada en els teus ulls
i amb ella totes les il·lusions.
La llum s’esmuny entre els racons
testimoni d’una dolça passió,
i silenciosa ens acaricia els rostres,
entrellaçada amb un suau petó.
I és aquí, en els teus braços
quan tot sembla més dolç,
un xic menys amarg.
És amb tu, en aquest moment
que el món gira al nostre compàs,
que ja no hi ha rés més important.
Escriuria aquí totes les paraules que m'han passat pel cap cada vegada que he llegit les teves en aquest poema, però, si fos així, no hi hauria temps en mil vides per llegir-les. Escriuria totes les vegades que aquest "Senzillament..." m'ha fet escapar de l'abisme i recuperar els somriures perduts. Escriuria com cada lletra d'aquest escrit porta una mirada amagada, com cada vers abraça records i sentiments. Escriuria com llegint això recordo que t'estimo; però hi ha coses que van més enllà del que es pot explicar, hi ha sentiments que no passen per aquest jo racionalitzador, que t'atrapen directament i et fan sentir que l'únic que dóna sentit a tot plegat és veure que algú ha escrit això amb un somriure als llavis i una persona a la mirada, i, mentre pensa en ella a cada estrofa que escriu, aquella persona, sense cap dubte, és conscient de com n'és d'afortunat, de la sort que té de poder compartir els mateixos records amb aquestes paraules i de tenir les mateixes il·lusions al llegir-les. T'estimo, senzillament és així i res podrà canviar-ho.
ResponElimina