La parada dels somnis perduts

Em desplaço lleugerament en el tren dels records, recorrent vells paisatges, observant cada estació. Avui no és una melodia fúnebre la que sona sinó una d'harmoniosa i suau que em reconcilia amb els meus sentiments, que m'evadeix i em transporta contra tot intent racional d'evitar-ho. Els impulsos em duen de tornada a aquell temps en què la pluja em mullava d'il·lusions, en què les nits es convertien en dies, en què la història es convertia en la meva pròpia història. Un temps de gris i de blau, de pluja i de refugi, de fred i d'escalfor. De la calidesa dels somnis, somnis que m'embolcallaven fort, que m'elevaven. Somnis que semblava que no m'haguessin de pertànyer, com si no fos aquell el meu conte de fades.
Avui faig un viatge un any enrere per recordar allò que em va fer viure. I miro aquesta vida per la finestra, des de l'altre cantó del vidre. Però ja no intento atrapar-la, ja no intento agafar-la des d'on no m'és possible i tornar-la a mi. Avui simplement l'observo, l'enyoro, m'acomiado. La deixo a la parada dels somnis perduts, aquella parada on ja mai més se'ns permet baixar per molt que creguem haver comprat un bitllet d'anada. El que mai no volem recordar és que un dia ens van donar un bitllet de no-retorn.
I respiro l'aire de la llunyania, i deixo que em xopi la buidor.

(25/10/09)