“Actualmente el corazón hace pensar en seguida en algo ingenuo, adocenado. En mi juventud todavía se podía nombrar con desenvoltura; ahora en cambio es un vocablo que ya nadie utiliza. Las pocas veces que se nombra es tan sólo para aludir su mal funcionamiento. (…) Pero nadie alude a él, al hecho que es el centro del alma humana. A menudo me he preguntado cuál podría ser la razón de este ostracismo. (…) ¿Tal vez porque el corazón es una cámara de combustión? ¿Porque allí dentro hay tinieblas, tinieblas y fuego? Tan moderna es la mente como antiguo el corazón. Se piensa entonces que quien hace caso al corazón se aproxima al mundo animal, mientras que quien hace caso a la razón se acerca a las reflexiones más elevadas. ¿Y si no fuesen así las cosas, si fuese verdad exactamente lo contrario? ¿Y si ese exceso de razón fuese lo que deja desnutrida la vida?”
Donde el corazón te lleve, Susanna Tamaro
Holaaaaaaaa! :)
ResponEliminame gusta cuando la gente comenta cosas sobre la entrada del blog jajajaj ;)
ResponEliminaL'etern dilema per trobar resposta a una pregunta que, des del meu punt de vista, és inexistent. Potser és que, com diu el text, prefereixo no endinsar-me en terrenys obscurs i complicats, però no crec que aquesta oposició de termes entre l'home animal i el que aquí anomena l'home reflexiu elevat respongui realment a una contraposició de racionalitat i instint/sentiment.
ResponEliminaÉs clar que l'home no és un animal qualsevol, podria pecar de especiicista però crec que en qualsevol entorn hom accepta que l'ésser humà disputa una lliga molt diferent a la resta d'espècies, i això ho fa tant per la seva racionalitat com per el seu sentiment. Som humans perquè raonem i reflexionem, perquè som capaços de jutjar i decidir per sobre de la primera reacció instintiva. Però també som humans perquè som capaços de sentir, d'estimar i de plorar. Potser sí que la nostra ment racional és un simple metrònom del sentiment, un regulador del que ens fa viure i sentir, allò que ens ajuda a entendre el que fem i percebem, però aquest joc d'estira i arronsa entre les dues facetes és el que ens defineix com a persones, i tan fràgil és aquest equilibri que el que realment ens destrueix com a persones és pensar que només som per una d'elles.
Tens raó, potser cap de les dues coses hauria de ser comparada amb l'instint animal sinó que les dues tenen característiques diferents en els humans. Tot i així, i crec que en part és el que el text volia dir, hi ha una gran tendència a generalitzar el raonament com la qualitat distintiva dels éssers humans mentre que els sentiments es redueixen a un simple instint menyspreable. Per això l'autora reclama atenció també cap a ells, perquè també són distintius en els homes i obren un món que moltes vegades la raó desconeix. Tanmateix estic d'acord en que ambdues són compatibles i no hauria d'haver aquesta mena de competició aviam amb quina ens quedem, sinó que les dues ens enriqueixen.
ResponEliminaL'últim missatge del text, però, diu que és possible que la raó molts cops limiti els sentiments, no per questions de comparació ni de triar una de les dues, sinó perquè per definició a vegades s'oposen en alguns punts. I cada cop s'assumeix més (socialment i cultural) que la raó és el camí correcte i potser ens estem equivocant donant això per suposat.
Gràcies pel comentari tan currat :)
Bona nit raxa! Aquí estic diambulant pels blogs a les tantes i he passat a veure quina reflexió del llibre havies triat. La veritat que quan l'he llegit m'ha recordat a tota la historia que relata i t'animo a que et llegeixis el segon quan l'acabis. No li vaig trobar tantes frases ni matissos com al primer però deunido. I si t'agraden llibres d'aquests ja te'n passaré que en tinc bastants de l'estil.
ResponEliminaPel que fa a la cita que has triat en si res més a afegir al que han dit per aquí. Trobo que intentar triar quina de les dues coses ens omple la vida no té sentit perquè tot és un equilibri cor-raó. I això de que l'ànima es troba al cor també seria clarament discutible però enu ja farem un debat sobre anatomia-ànima quan ens apuntem a reiki jajaja
Bona nit :)
Epali!!
ResponEliminaRaó Vs. Sentiment...quina cosa més complicada. Fa temps sempre pensava que la gent havia de fer el que el cor li digués, fos el que fos, has de seguir els teus sentiments sempre. Però a vegades seguir aquests sentiments et pot portar a fer coses que racionalment no s'aproven. El què diran, o les conseqüències que pot arribar a tenir algun esclat de sentiments, poden ser massa destructives per les relació que després pots tenir amb els que perjudiques. Relació que alhora esta basada en un sentiment, i que per l'altre part no entendrà que hagis actuat de certa manera. Podríem estar debatint molta estona i no se si al final arribaríem a alguna conclusió sòlida. Cadascú tirarà més cap a una banda o un altre segons els seus principis.
Bona reflexió :). Muua*
No puc veure com el autor ha arribat a dubtar el que per mi és tan clar.
ResponEliminaDeixar-se endur pels sentiments, actuar sense pensar? hem recorda massa a la cita "la ignorancia és la llave de la felicidad".Hem dona la sensació que al veure només el extrem dels sentiments més animals desterra tot el resta "A menudo me he preguntado cuál podría ser la razón de este ostracismo" sembla que digui que ja mai actuem segons el que el cor ens diu! No és això, ni per una banda ni per l'altre.
M'agrada definir el resultat del nostre comportament com la unció d'un punt incandescent, expandin't-se en en totes les direccions possibles il·luminant tot al seu pas sense fi i un filtre, a mode de raó, un motlle perforat que modifica al nostre gust la trajectòria de les incontrolades estel·les blanques. Desterrar el cor? no! només controlar les parts més imprudents, més salvatges, instints que genèticament ens són incòmodes per la nostre "nova" manera de viure. Si renunciem a ells, és per què sabem que ens surt a compte, per nosaltres i pels que ens envolten i si aquests són la causa de la nostre infelicitat molt pitjor penso que seria la nostre depressió sense ells.
"(...) I cada cop s'assumeix més (socialment i cultural) que la raó és el camí correcte (...)" per wonderball Crec que és impossible contestar a això, és massa abstracte, massa genèric agrupa masses coses en les que si que passa i masses que no, és difícil fer una mitjana.
Hem nego a creure en un excés de raonament (com a mínim amb aquests arguments...)