The big pantomime

Sentir és viure

2011-06-12T15:16:00.004+02:00

Un deixo un dels diàlegs que més fons m'ha calat d'una pel·lícula, El Indomable Will Hunting, que sens dubte us recomano.

"Si te pregunto algo sobre arte me responderás con datos sobre todos los libros que se han escrito: Miguel Ángel, lo sabes todo, vida y obra, aspiraciones políticas, su amistad con el Papa, su orientación sexual, lo que haga falta... Pero tú no puedes decirme como huele la Capilla Sixtina, nunca has estado allí y has contemplado ese hermoso techo. No lo has visto...

Si te pregunto por las mujeres supongo que me darás una lista de tus favoritas, puede que hayas echado unos cuantos polvos, pero no puedes decirme que se siente cuando te despiertas junto a una mujer y te invade la felicidad...
Eres duro. Si te pregunto por la guerra probablemente citarás algo de Shakespeare: "De nuevo en la brecha amigos míos". Pero no has estado en ninguna, nunca has sostenido a tu mejor amigo entre tus brazos esperando tu ayuda mientras exhala su último suspiro.
Si te pregunto por el amor, me citarás un soneto, pero nunca has mirado a una mujer y te has sentido vulnerable, ni te has visto reflejado en sus ojos. No has pensado que Dios ha puesto un ángel en la tierra para ti para que te rescate de los pozos del infierno, ni qué se siente al ser su ángel y darle tu amor y darlo para siempre. Y pasar por todo, por el cáncer. No sabes lo que es dormir en un hospital durante 2 meses cogiendo su mano porque los médicos vieron en tus ojos que el término horario de visitas no iba contigo. No sabes lo que se significa perder a alguien, porque sólo lo sabrás cuando ames a alguien más que a ti mismo. Dudo que te hayas atrevido a amar de ese modo.

Te miro y no veo a un hombre inteligente y confiado. Veo a un chaval creído y cagado de miedo. Eres un genio Will, eso nadie lo niega. Nadie puede comprender lo que pasa en tu interior. En cambio presumes de saberlo todo de mí porque viste un cuadro y rajaste mi puta vida de arriba a abajo. Eres huérfano, ¿verdad? ¿Crees que sé lo dura y penosa que ha sido tu vida, cómo te sientes, quién eres por haber leído Oliver Twist?, ¿Un libro basta para definirte? Personalmente eso me importa una mierda porque ¿sabes qué? No puedo aprender nada de ti ni leer nada de ti en un maldito libro. Pero si quieres hablar de ti, de quién eres... Estaré fascinado, a eso me apunto, pero no quieres hacerlo, tienes miedo, te aterroriza decir lo que sientes...

Tú mueves chaval."

http://www.youtube.com/watch?v=Ua0inTzzpfM&feature=player_embedded

Sense pressa és sense por

2011-06-01T01:41:00.001+02:00

Vivo feliz, no tengo prisa por encontrar el camino.
No tengo miedo y así puedo llorar, la risa le da sentido.

No me preguntes, yo tampoco me pregunto.
O estoy durmiendo o despierto en un segundo.

No tengo miedo y así puedo llorar,
si me río es que estoy vivo.
No tengo miedo y así puedo llorar,
si me río estoy contigo, si me río estoy contigo.

Voy por la vida, mañana me largo.
Voy por la vida, te quiero a mi lado.

(Mañana - La Gran Orquesta Republicana)

http://www.youtube.com/watch?v=EEByXgtwavA

Time

2011-03-12T19:48:00.000+01:00

Older chests reveal themselves
like a crack in a wall,
starting small, and grow in time.
And we all seem to need the help
of someone else
to mend that shelf
of too many books,
read me your favourite line.

Papa went to other lands
and he found someone who understands
the ticking, and the western man's need to cry.
He came back the other day, yeah you know
some things in life may change
and some things
they stay the same.

Like time, there's always time
on my mind.
So pass me by, I'll be fine,
just give me time.

(Older chests - Damien Rice)

http://www.youtube.com/watch?v=QYOum2rhTbA

La parada dels somnis perduts

2011-02-28T23:18:00.000+01:00

Em desplaço lleugerament en el tren dels records, recorrent vells paisatges, observant cada estació. Avui no és una melodia fúnebre la que sona sinó una d'harmoniosa i suau que em reconcilia amb els meus sentiments, que m'evadeix i em transporta contra tot intent racional d'evitar-ho. Els impulsos em duen de tornada a aquell temps en què la pluja em mullava d'il·lusions, en què les nits es convertien en dies, en què la història es convertia en la meva pròpia història. Un temps de gris i de blau, de pluja i de refugi, de fred i d'escalfor. De la calidesa dels somnis, somnis que m'embolcallaven fort, que m'elevaven. Somnis que semblava que no m'haguessin de pertànyer, com si no fos aquell el meu conte de fades.
Avui faig un viatge un any enrere per recordar allò que em va fer viure. I miro aquesta vida per la finestra, des de l'altre cantó del vidre. Però ja no intento atrapar-la, ja no intento agafar-la des d'on no m'és possible i tornar-la a mi. Avui simplement l'observo, l'enyoro, m'acomiado. La deixo a la parada dels somnis perduts, aquella parada on ja mai més se'ns permet baixar per molt que creguem haver comprat un bitllet d'anada. El que mai no volem recordar és que un dia ens van donar un bitllet de no-retorn.
I respiro l'aire de la llunyania, i deixo que em xopi la buidor.

(25/10/09)

En el lugar preciso de la cicatriz

2011-02-24T19:23:00.001+01:00

Podrían ser a simple vista sólo huesos,
desvencijados huesos
enterrados al borde del camino.
Abandonados huesos, no acariciados huesos
de un dolor no amortajado.

Pero no son a simple vista sólo huesos,
desvencijados huesos,
en el calcio del hueso hay una historia:
desesperada historia, desmadejada historia
de terror premeditado.

Y habrá que contar,
desenterrar, emparejar,
sacar el hueso al aire puro de vivir.
Pendiente abrazo,
despedida, beso, flor,
en el lugar preciso
de la cicatriz.

Huesos, Pedro Guerra

Habitación 807 (preludio)

2011-01-20T19:56:00.000+01:00

Habitación 807, aparqué mis recuerdos afuera y entré. Atrás quedaron momentaneamente aquel dolor y aquellas imágenes que me abrumaban. Y pensé que era tan sencillo como eso, empaquetarlos, precintarlos, cerrar con llave y abandonarlos lejos de mi alcance. Pero acabaron llegando cartas desde el pasado que inundaron cada vez más mi buzón. Cartas que no pude ni quemar ni contestar, que sólo pude odiar y amar, guardarlas en un cajón. Me costó comprender que mantener los recuerdos lejos de la cabeza no implica tenerlos lejos del corazón.

Danzando entre espinos

2011-01-05T05:36:00.003+01:00

Se destapó la luna esa noche y todo resplandecía bajo la luz tenue y blanca, hasta los sentimientos. A traición, una vez más, afloraban por las brechas de la piel. Éstas estaban tan desgastadas que ni siquiera podían entender por qué dejaban escapar otra vez esa calidez irreal. Me encogí entre sus brazos y dejé que absolutamente todas las cosas perdieran el sentido, hasta el tiempo. Las heridas en el pecho aún dolían, igual que cada una de las aperturas de mi piel. Cerré los ojos para no ver los rasguños que disponía a hacerme otra vez, inconsciente. Sigo preguntándome por qué. Ni las más agónicas lágrimas pueden servir de bálsamo, eso ya lo había aprendido. El único alivio reside en la misma herida, el olor a sangre caliente te hipnotiza y te aturde, te hace olvidar. Pero sólo basta abrir los ojos para ver que seguimos danzando entre espinos y ni siquiera el más fuerte puede salvarse.

Me colé entre sus secretos esa noche, o al menos eso me hizo creer. Sentí que navegaba en calma, y todo pareció alinearse otra vez. La linea engañosa del horizonte incierto. Pero su sonrisa me ayudaba a timonear ese barco. Y escondí también mis secretos allí dentro, el placer efímero de compartir. El dulce suspiro de la exclusividad. Pero entre los puertos de destino la deriva siempre espera impetuosa y casi inevitable. Rompí mi ropaje para proteger las velas, pero me di cuenta demasiado tarde. El propio viaje las había rajado, igual que mi pecho, y mis manos se habían soltado del timón. No quería tocar suelo otra vez, no ahora.

Me escondí detrás de las ilusiones, quizá porque quise guardarlas, quizá porque quise cargarlas. Le di un empujón a su vida y caí de rodillas en el fango. Cuando el lodo empezó a cubrir todos los poros de mi piel quise abrir los ojos, pero no pude. El incesable manantial mezclado con la mugre es capaz de cubrir hasta el más ardiente de los sueños. Y me dejé arropar otra vez por la frágil gelidez de los brazos vacíos. Otra vez olvidé decepcionarme antes de empezar a correr. Cuando llegué a la orilla hasta me pareció cómico ver el otro barco alejarse. Vi parches en las velas color despedida. Y más tarde un rastro en el mar en forma de olvido.

Comedia fantasma

2010-12-26T17:19:00.000+01:00

¿Cómo transcurre pues la vida? Día tras día, nos esforzamos valerosamente por representar nuestro papel en esta comedia fantasma. Como primates que somos, lo esencial de nuestra actividad consiste en mantener y cuidar nuestro territorio de manera que éste nos proteja y halague, en subir o no bajar en la escala jerárquica de la tribu y en fornicar de cuantas formas podamos -aunque no fuere más que en fantasía tanto por el placer como por la descendencia prometida. Para ello, empleamos una parte nada desdeñable de nuestra energía en intimidar o seducir, pues ambas estrategias bastan para asegurar la conquista territorial, jerárquica y sexual que anima nuestro conatus. Pero nada de todo ello lo percibe nuestra conciencia. Hablamos de amor, del bien y del mal, de filosofía y de civilización, y nos aferramos a esos iconos respetables como la garrapata a su perrazo caliente.

A veces, sin embargo, la vida se nos antoja una comedia fantasma. Como sacados de un sueño, nos observamos actuar y, helados al constatar el gasto vital de energía que requiere el mantenimiento de nuestros requisitos primitivos, inquirimos estupefactos dónde ha quedado el Arte. Nuestro frenesí de muecas y miradas nos parece de pronto el colmo de la insignificancia, nuestro cálido nidito, fruto del endeudamiento de veinte años, una vana costumbre bárbara, y nuestra posición en la escala social, tan duramente alcanzada y tan eternamente precaria, de una zafia vanidad. En cuanto a nuestra descendencia, la contemplamos con una mirada nueva y horrorizada porque, sin el barniz del altruismo, el acto de reproducirse se nos antoja profundamente fuera de lugar. Sólo quedan los placeres sexuales; pero, arrastrados en la corriente de la miseria primigenia, vacilan ellos también, pues la gimnasia sin el amor no encuentra cabida en el marco de nuestras lecciones bien aprendidas.

La eternidad se nos escapa.

La elegancia del erizo (Muriel Barbery)

Un llarg viatge

2010-12-01T01:25:00.000+01:00

No hay mejor viaje
que el de conocer,
aunque cueste tanto
conocernos.

Y aprendo a conocerme,
y aprendo a decidir.
Me enseña la distancia
de lo amado.

Y… ¿Cuántos barcos llegarán
que vayan a algún lugar,
que vayan a alguna parte?

Y oigo voces en el mar,
serán las olas que están
cantándole a mi viaje.

Y antes de la lluvia
me verás coger
uno de esos barcos
que se alejan.

(Barcos - Vinodelfín)
http://www.youtube.com/watch?v=fDLY9VZJIBc

Habitación 807

2010-11-23T01:19:00.002+01:00

Apenas diez tardes, cinco noches y un amanecer. No fue necesario más para que su imagen le quedara grabada en la memoria. Tan solo una sonrisa, algunas caricias y algunos besos fueron suficientes para que se le quedara su olor impregnado en la piel.

La habitación 807 seguía escondiendo todos sus recuerdos. Cuando abrió la puerta se dio cuenta de que aún estaban allí, vivos como el primer día. Podía distinguir aún las sombras de sus cuerpos dibujados en las sábanas y un tenue color pasión en las paredes. Cerró la puerta tras de si y se sumergió en el silencio de la estancia. Un silencio que le envolvió y que le volvió a recordar aquello que tanto detestaba: que allí ya sólo quedaban ella y aquellas caras sin rostro, y la oscura luz de la intimidad perdida. Anduvo por la sala absorta durante minutos, quizás horas, dejándose arrastrar por cada uno de los rincones de su memoria.

Y entonces se detuvo. Juntó sus dos manos con los dedos índice y pulgar dibujando un rectángulo. Lo situó delante de sus ojos y contempló la solitaria escena a través de él. Como una fotografía, guardó esa imagen en su mente y se prometió no borrarla nunca.

Se acercó a la ventana. Fijó su vista en el mundo que seguía su curso allá afuera, ajeno a su existencia. Y en ese momento se sintió más débil que nunca, más quieta que nada, más asustada que nadie. Menos capaz de salir corriendo de una vez por todas. No entendía por qué seguía ahí coleccionando recuerdos, tomando fotografías de las sombras de aquellos que ya no estaban. Contribuyendo a esa quietud que le ahogaba. Siempre les tenía reservado un sitio para descansar entre tanto movimiento, un sitio donde volver a existir entre tanta fugacidad.

Habitación 807. Y llegó el día. Entró y ya no había nadie. Sólo encontró las maletas llenas de recuerdos en la puerta y una nota encima de la mesa. “Ese era el trato”.
Y era cierto.

Y nadie más volvió, sólo las sombras, esos pedazos de pasado indestructibles, irrepetibles, alimentándose de la memoria de quiénes aún les necesitan. Nada más.

Pas de dansa

2010-10-16T22:15:00.001+02:00

Tinc el capvespre i tinc paraules dures
com absència, fosca, solitud.
Tinc paraules urgents: neguit, camí,
i una blana sentor de margarides.
Tinc papallones, caragols marins
i records esfullats, melangiosos.
Tinc una boira fina al fons dels ulls
i les mans tremoloses. Tinc silencis
i paravents i un balancí de boga.
Tinc una cigarreta que es consum
i un fosc desig de viure. Tinc paraules
balderes i tinc dies de paper
sense cap mot escrit i tinc misteris
indesxifrables. Tinc un gust d'arrels
a dins la boca, i a les mans, ortigues.
I tinc la mort que em mira fit a fit
onsevulla que giri la mirada.

Miquel Martí i Pol.

Retorn

2010-09-25T16:52:00.001+02:00

Va tornar a aquell indret que ara restava totalment cobert per la boira. Aquell antic paisatge que li havia encongit el cor tantes vegades ara s'amagava rere una imatge desoladora, apagada. Es va asseure on pogués contemplar bé tota l'escena, des de l'escorça dels arbres més propers fins la línia confosa de l'horitzó, on el sol havia deixat de lluir temps enrere. Aquell horitzó que un dia el dolor va anar desdibuixant i que va convertir tot allò tangible en ombres. Però ara sentia que podia tornar a palpar-ho, a distingir els matisos. Podia veure, talment un miratge, la silueta d'un antic jo vessant llàgrimes d'impotència davant el paratge que esdevenia cendres, sota la llum que s'amagava cansada de fingir que il·luminava una perfecció inexistent. I va tornar a plorar per aquell jo passat, intentant consolar-lo des de la llunyania, ensenyar-li el camí que no veia.

Es va eixugar els ulls i va aixecar el cap per poder recórrer tota la imatge que es projectava. Va observar, a pesar de la foscor, la imperfecta harmonia amb què tots els elements es complementaven. Els colors havien abandonat aquella escena, així com els contrastos i tota senyal de vida. Però inexplicablement el buit de tot allò que mancava omplia aquell indret. Va estendre els braços i va empassar-se una glopada forta d'aire, i va sentir com la buidor impregnava els seus pulmons, com l'embolcallava per complert. I en aquell moment va deixar de tenir por. Ja no sentia aquell dolor punxant que tants cops li havia regalat aquella absència. Si havia tornat era per reconciliar-se amb ella, per explicar-li que no volia tancar més els ulls. Formava part d'aquell paisatge, d'aquella llum que ja no hi era, d'aquells colors que havien fugit. Aquella absència els feia constància. I per això no volia odiar-la, ans volia conviure-hi, poder tornar a aquell punt de la seva existència i poder somriure. Estar orgullosa d'haver descobert que el món amaga indrets que tenen el poder d'engrandir-nos, de guardar tots els nostres somnis. Sabia que en algun punt del temps allà seguien les seves il·lusions, expectants, plenes de força. Esperant no ser oblidades en aquell precís instant. Cridant fort.

Viure

2010-08-31T15:40:00.000+02:00

A vegades ens és suficient amb aquesta melodia irreconeixible, aquesta llum que no sabem d'on prové, però que en un moment donat sembla que ens deixi clar quin és el camí a recòrrer, que dóna color a l'existència. És aquest sentiment d'estar viu.

Depenem d'aquest sentiment, tan fràgil que ens costa distingir-lo, que ens pot fer canviar de visió d'un moment a l'altre; de sentir-nos pedres petites i abandonades en mig d'un camí rocòs a ser un element més d'aquest conjunt, de ser-hi per algun motiu més que per casualitat. El límit subtil en què neix un sentiment, o en què mor un altre. Una fiblada al cor.

Aquella fiblada que ens recorre per dins i ens recorda, no sabem per què, que allò que estem fent és important. Que és imprescindible sentir aquesta empatia, veure reflexat un somriure aliè perquè també es desperti un somriure dins nostre. Aquella frontera invisible, aquell punt inexplicable en que tot passa de no tenir sentit a tenir-ne, tot passa de ser una finitud sense més raó que el final a ser una oportunitat única, un conjunt de descobriments per fer, un cúmul de sensacions per experimentar. I se'ns presenta tot desconegut però palpable, i tenim ganes incessants de recòrrer tot el que se'ns posi davant, de no perdre'ns res, de respirar molt fort, de fer nostre tot allò que ens rodeja, de sentir fins l'última glopada d'aquest món, d'aquest tot.

I no sabem per què però podem sentir-ho tot més a prop nostre, com si entenguéssim més coses que fa un moment. I ens fa somriure el fet de veure que podem aturar aquest instant dins nostre i tot i així veure com tot segueix fluint, sense adonar-se que estem allà. I petrifiquem un instant en què ens sentim en pau, en què els colors, les olors, l'entorn, tot es posa d'acord per corroborar els nostres pensaments. I tot ajuda a que ens sentim contents, encara que sigui efímerament, d'estar vius.

Tempus Fugit

2010-07-28T02:56:00.000+02:00

I aquestes fulles,

a vegades grises,

a vegades clares,

cauen incessables.

I canvien les tardors

que acaronen el temps

que indefugible corre.

I nosaltres, expectants,

veiem passar fullatges,

neu, flors i calor.

I mirem com les orenetes

segueixen el seu vol.

I restem aquí,

sense adonar-nos,innocents,

que nosaltres seguim aquí,

quiets, en el punt de partida.

És difícil

2010-07-21T02:13:00.002+02:00

És difícil descriure la sensació que es té després d'haver palpat la felicitat i haver-la perdut sense tan sols haver-la pogut saborejar prou temps. S'esmuny entre els dits i només queda el suau tacte que et recorda el que un dia va ser però que el temps desgasta, atenua i s'enduu sense pietat.

És difícil acceptar que la realitat és així, que les il·lusions a vegades són un miratge, que la felicitat se'ns presenta temptadora però mai ens assegura el temps de la seva estança; és fugissera i capritxosa, li regales totes les teves esperances i se'n va sense donar les gràcies. És el preu que cobra i ningú no pot negar-s'hi.

És difícil caminar després de la derrota, és difícil carregar amb la motxilla de les decepcions, dels somnis trencats, de la pesada realitat, dels records que no tornen, del buit que tant omple. I no et canses de preguntar-te per què sense rebre resposta. La felicitat és capritxosa, intentes donar el millor de tu i et torna un sac ple de fracassos.

A vegades, perdem

2010-07-15T01:09:00.002+02:00

"Me dije: «El conocimiento de la verdad no alivia la tristeza que sentimos al perder a un ser querido. Ni la verdad, ni la sinceridad, ni la fuerza, ni el cariño son capaces de curar esta tristeza. Lo único que puede hacerse es atravesar este dolor esperando aprender algo de él, aunque todo lo que uno haya aprendido no le sirva para nada la próxima vez que la tristeza lo visite de improviso». Pensé en ello, noche tras noche, en mi soledad, oyendo el ruido de las olas y el rugido del viento. Vacié muchas botellas de whisky, mordisqueé pan, bebí agua de la petaca en mi larga marcha hacia el oeste, con la mochila dando bandazos a mi espalda y el pelo lleno de arena..., día tras día de aquel principio de otoño."

Tokio Blues (Haruki Murakami).

Viatgem

2010-04-27T23:31:00.001+02:00

Viatgem, sempre viatgem. L'eco de les nostres passes ressona dins el nostre cap. I quan estem quiets sembla que tot corri més de pressa, acostant-se inexorablement al final sense que n’haguem estat del tot conscients. Ens passem mig camí mirant enrere i l’altre passant de puntetes, sense acabar de tocar de peus a terra. Mai podem agafar prou impuls per saltar i mirar-ho tot de més amunt. A vegades caminem més lents, d’altres més ràpid, però sembla que sigui impossible trobar la velocitat adequada. A les cruïlles sempre som indecisos i prenem la direcció que prenem, sense saber com i per què, sempre topem de nou amb aquella pedra.

Topem, sempre topem. Les traves del camí ens solen malmetre, desgasten la nostra integritat, però tot i així seguim recte, sense forces, esperant que sigui el temps i no nosaltres qui desviï les nostres passes. Finits, inquiets, contradictoris. Admirem les arrels dels arbres i alhora el vol dels ocells.

I viatgem sempre amb un rumb aparent, però mai més enllà de les parets que ens reclouen dins la superfície visible, a ulls de la resta. Creiem que tot és fàcil perquè el corrent sempre ens duu endavant, però el camí recte no sol ser el més gratificant.

La disfressa de la llibertat

2010-04-05T21:48:00.004+02:00

Us deixo una altra cita de Donde el corazón te lleve, de la Susanna Tamaro, aviam què en penseu:

“No lo hice, en cambio: por cobardía, pereza y falso sentido del pudor obedecí su orden. Yo había detestado la invasividad de mi madre, quería ser una madre diferente, respetar la libertad de su existencia. Detrás de la máscara de la libertad se esconde frecuentemente la dejadez, el deseo de no implicarse. Hay una frontera sutilísima; atravesarla o no atravesarla es asunto de un instante, de una decisión que se asume o se deja de asumir; de su importancia te das cuenta sólo cuando el instante ya ha pasado. Sólo entonces te arrepientes, sólo entonces comprendes que en aquel momento no tenía que haber libertad, sino intromisión: estabas presente, tenías conciencia, de esa conciencia tenía que nacer la obligación de actuar. El amor no conviene a los perezosos, para existir en plenitud exige gestos fuertes y precisos. ¿Comprendes? Yo había disfrazado mi cobardía y mi indolencia con los nobles ropajes de la libertad.”

Excés de raonament?

2010-03-27T18:24:00.008+01:00

“Actualmente el corazón hace pensar en seguida en algo ingenuo, adocenado. En mi juventud todavía se podía nombrar con desenvoltura; ahora en cambio es un vocablo que ya nadie utiliza. Las pocas veces que se nombra es tan sólo para aludir su mal funcionamiento. (…) Pero nadie alude a él, al hecho que es el centro del alma humana. A menudo me he preguntado cuál podría ser la razón de este ostracismo. (…) ¿Tal vez porque el corazón es una cámara de combustión? ¿Porque allí dentro hay tinieblas, tinieblas y fuego? Tan moderna es la mente como antiguo el corazón. Se piensa entonces que quien hace caso al corazón se aproxima al mundo animal, mientras que quien hace caso a la razón se acerca a las reflexiones más elevadas. ¿Y si no fuesen así las cosas, si fuese verdad exactamente lo contrario? ¿Y si ese exceso de razón fuese lo que deja desnutrida la vida?”

Donde el corazón te lleve, Susanna Tamaro

Una de música

2010-03-03T23:26:00.017+01:00

Per primer cop m'he atrevit a fer una lletra pel cantautor amb qui toco, en Dani Barrientos (El seu Myspace aquí), i pel que sembla l'ha convençut i ja té música i tot. El proper concert l'estrenarem, així que oficialment ja puc deixar la lletra aquí. Aviam què us sembla.

Cadenas

Abocado a los hechos

Me encontré viviendo en un cuento

Que no me pertenecía.

Las imágenes, apenas sombras,

Todo dentro de un torbellino

de incesables acontecimientos.

¿Por qué me elegiste a mi?

Nunca me enseñaron a vivir,

a hacer feliz,

sólo sé corromper vidas.

Y con cadenas que nos atan

siempre al pasado...

Somos esclavos del miedo y del fracaso.

Me sorprendí viviendo del corazón y de ilusiones,

me desperté destrozando los sueños que había construido.

¿Por qué me elegiste a mi?

Me encontré andando a ciegas en un mundo sin color,

me perdí en mi propia historia

avanzando con mis propias mentiras...

Un escondite para todo aquello que queremos,

un disfraz para caminar entre los muertos,

una excusa para seguir posponiendo el gran momento.

Me sorprendí viviendo del corazón y de ilusiones,

me desperté destrozando los sueños que había construido.

¿Por qué me elegiste a mi?

Homenatge

2010-02-08T12:10:00.015+01:00

Avui m’agradaria fer un homenatge a un dels grups més grans que ha trepitjat la terra i en especial a qui composava i donava veu al grup, a més de tocar el piano amb talent i aportar el carisma i l’empenta necessaris per dur-los a la fama. Ells són Queen i ell és en Freddie Mercury, una de les millors veus del segle passat i probablement de la història.

Fa quasi 20 anys que la música va perdre aquest gran talent, i és realment una llàstima. I tot i que dos dels components segueixen tocant junts amb el nom de Queen, tothom sap que realment la reina va deixar el tro quan en Freddie va morir.

Si avui he decidit fer aquest homenatge no és per res en concret, simplement pensava en com Queen aconsegueix transmetre'm tot allò que els manca a tants grups, com va més enllà del que molta gent considera música, entreteniment. Queen aconsegueix colar-se dins del cor d'algunes persones com jo, transmet un missatge, a vegades per emocionar, d’altres per reflexionar, d’altres per donar força... però sempre va un pas més enllà, i això és una cosa difícil de trobar. I per això, per la seva qualitat musical, la seva habilitat per abastar molts estils però que tots esdevinguin el seu propi, el talent dels seus components, la genialitat dels seus compositors i per la seva capacitat de transmetre és pel que crec que són tan grans.

Un deixo una selecció de cançons classificades per “estils” de Queen, per si teniu ganes d’escoltar-los en alguna ocasió.

Simplement les millors: (reflexives, rares,.. no sabria com dir-ho)

Bohemian Rhapsody

The show must go on

Innuendo

I’m going slightly mad

Who wants to live forever

Under pressure

Is this the world we created?

Emotives/romàntiques:

Love of my life

Save me

We are the champions

Friends will be friends

It’s a hard life

“Jazz”:

Good old fashioned lover boy

Killer Queen

Lazing on a Sunday afternoon

Seaside Rendezvous

“Pop/comercials”: (no prejutgeu pel nom)

Radio Ga-Ga

Don’t stop me now

Another one bites the dust

A kind of magic

Crazy little thing called love

I want to break free

Somebody to love

Play the game

Breakthru

Hard rock / rock’n’roll:

We will rock you

I want it all

One vision

Seven seas of rhye

Reflexions en família

2010-01-31T21:50:00.012+01:00

Una tarda en família. O el que t’han ensenyat que és família. O el que cadascú ha considerat que és la seva família, perquè els llaços del temps ho han volgut així. Vuit individus, quatre parelles per ser més concrets, asseguts en una taula, un pèl estrets i amb un munt de menjar esperant a ser digerit. Vuit ments reunides en aquest moment a punt de compartir el que la vida els hi ensenya dia a dia, i també per recordar el que van aprendre junts ja fa molts anys.

Després del dinar, els estómacs plens comencen a sincerar l’ambient, deixant anar diferents temes damunt la taula. Si alguna cosa bona tenen tots aquests individus és que quan es reuneixen se sinceren tant amb els altres com amb ells mateixos; acaben de trencar les fines teles que els separen. Un disc compacte ambienta l’espai amb cançons que mai envelleixen, aquelles que els fan recordar els més bells moments que han passat plegats. Avui és un dia per parlar, recordar, sentir, per sortir de la monotonia que a vegades ens fa oblidar el que realment ens importa.

Cau el vespre i els membres s’han distribuït arreu de la sala. A la taula es recorda i també es planeja, es parla de viatges, d’il·lusions, de futur. Sense saber que a l’altra punta de la sala, en un racó, també es parla de futur. De fet, sense passat ni futur no seriem res. I el futur ens intriga a tots per igual. És qui ens premiarà o ens condemnarà, és el més desconegut i el més augurat, el que ens fa pagar els errors del passat. Per això és el que més por ens fa. I aquests vuit individus també en tenen de por. Els seus lligams han estat brodats amb la calma dels anys i la subtilesa de les millors vivències. Ara és el moment en que es plantegen, per primer cop, el distanciament entre ells. És clar que cap d’ells pretén trencar-los però la societat, el món que els rodeja, tot allò que mai no seran capaços d’abastar per complert, els obliga a plantejar-s’ho...

I des del sofà, en un racó, la novena persona de la sala observa com vuit individus comparteixen una petita part de la seva vida, i com en la soledat de cada un s’amaguen les més inimaginables pors, intrigues, il·lusions... Com una paraula pot canviar per complert un estat d’ànim, com la ment no és capaç d’abastar tot el que ens rodeja, com intentem entendre el per què de tantes coses que sempre desconeixerem. Com la vida es fa petita al costat de la immensitat de l’univers i de l’espai temps. Com el pas dels anys ens ensenya a escoltar quan toca i a parlar quan cal. La necessitat de compartir la nostra vida amb la gent que realment ens mostra confiança i tendresa, que ens obre el seu cor al complert per fugir de la soledat. La realitat de l’ésser humà, la importància dels sentiments. La cerca desesperada de la utopia comú, la felicitat. En definitiva, de l’únic que tenim i a la vegada ho és tot, la vida.

El calaix dels poemes II

2010-01-06T02:06:00.013+01:00

Recupero un antic poema per no deixar abandonat el blog. Espero que us agradi i feliç dia de reis a tothom!

Eterna recerca

Resta davant l’abisme platejat

que enamorat la busca, la segueix,

s’entrega a la foscor, se l’enduu.

Només queda Ella.

La despulla, impalpable,

incolora, absent, prohibida,

com si mai no hagués estat

aquell somni anhelat.

L’eterna recerca...

Quan s’esvaeixen les promeses,

quan els silencis criden

a les paraules mortes,

la busca, és a prop.

L’eterna comprada,

L’eterna desitjada.

La utòpica enamorada de la soledat.

Resta davant l’abisme platejat

i ella s’amaga, juganera,

i a l’horitzó l’espera, somni pacient,

divisa el reflex, mirall de l’engany.

Realitat de vidre...

Es barreja amb la foscor,

es confon, obscura lluentor,

la cerca, la sent, la besa,

transparent amor...

Trist abisme platejat

enamorat de la llibertat.

(2007)

Petites coses...

2009-12-18T00:42:00.002+01:00

Aquellas pequeñas cosas

Uno se cree
que las mató
el tiempo y la ausencia.
Pero su tren
vendió boleto
de ida y vuelta.

Son aquellas pequeñas cosas,
que nos dejó un tiempo de rosas
en un rincón,
en un papel
o en un cajón.

Como un ladrón
te acechan detrás
de la puerta.
Te tienen tan
a su merced
como hojas muertas

que el viento arrastra allá o aquí,
que te sonríen tristes y
nos hacen que
lloremos cuando
nadie nos ve.

(Joan Manel Serrat)

Més casualitats

2009-11-20T17:44:00.005+01:00

"Pero ¿un acontecimiento no es tanto más significativo y privilegiado cuantas más casualidades sean necesarias para producirlo?
Sólo la casualidad puede aparecer ante nosotros como un mensaje. Lo que ocurre necesariamente, lo esperado, lo que se repite todos los días, es mudo. Sólo la casualidad nos habla. Tratamos de leer en ella como leen las gitanas las figuras formadas por el poso del café en el fondo de la taza.
Tomás apareció ante Teresa en el restaurante como la casualidad absoluta. Estaba sentado junto a un libro abierto. Levantó la vista hacia Teresa y sonrió: “Un coñac”.
En ese momento sonaba la música en la radio. Teresa fue a la barra a buscar el coñac y giró el botón de la radio para que sonase aún más alta. Reconoció a Beethoven. Lo conocía de cuando fue a su ciudad un cuarteto de músicos de Praga. (…) Desde entonces Beethoven se convirtió en la imagen del mundo al otro lado, del mundo que deseaba.

Mientras llevaba el coñac a Tomás desde la barra intentaba interpretar aquella casualidad:¿cómo es posible que precisamente mientras le lleva el coñac a ese desconocido que le gusta, oiga a Beethoven?

No es la necesidad, sino la casualidad, la que está llena de encantos. Si el amor debe ser inolvidable, las casualidades deben volar hacia él desde el primer momento."

Fragment de La insoportable levedad del ser (Milan Kundera)

[...]

2009-11-01T22:52:00.003+01:00

Us deixo una cançó del gran Nach. Reconec que el hip hop no m'apassiona però aquest home és una cosa increïble. Espero que us agradi.

Interludio3

(Ars Magna / Miradas)

A veces sueñas demasiado, tanto que lo real

no importa, sientes que los días te transportan y

te sientes solo, apagado, como esta ciudad maldita

que te incita a suplicarle a quienes más te quitan.

Mis lágrimas se han secado, pagué por mis pecados

errados en el pasado pero mírame, aquí sentado

tan endeble y vulnerable, callado mientras dejo

que el diablo me hable.

Me confunde, su voz me aturde y me abandono,

sólo si cierro mis ojos veo este trono que merezco

pero no lo tengo, jamás pondré mi alma en venta,

prefiero ser feliz don nadie a ser leyenda muerta.

Camino lento y no tan atento aunque lo intento,

no me mata el odio ni el lamento, sólo el

tiempo que me arruga como a un papel inservible,

en mares de irreversibles mares nado, yo, el impasible.

El niño sensible, el chico travieso y malo,

frágil carne y hueso moldeada al palo,

pero vivo para contarlo y relatarlo, y sé

que es tan fácil morir que tiemblo sólo de pensarlo.

Pero que más da, mejor nada que esta odisea,

y si existe un más allá pues bienvenido sea,

hoy estoy borroso y el cristal no está empañado,

y es porque alguien se ha olvidado del príncipe

destronado, que usa muñecos rotos y pinta

sus sueños rotos en un mundo roto quebrado

por la angustia de otros. Es la historia silenciosa

que a gritos fue castigada, hoy miro entre

mis manos y que encuentro? nada.

Todos tenemos una historia que debe ser contada,

y guardamos un secreto del que nadie sabe nada,

hablamos con la almohada pero no responde,

la verdad esta ahí fuera, sí, pero se esconde.

Gran Elton John

2009-10-25T21:44:00.002+01:00

passat 20 d'octubre al Palau Sant Jordi

Gran nit amb sir Elton, la seva banda i com no, el seu piano de cua vermell i el seu talent per tocar-lo. A més des de gairebé primera fila tot es gaudia de manera excepcional. Molt bona actuació d'en Teddy Thompson també, tot sigui dit. Us deixo un tema de l'Elton que m'agrada molt, espero que us agradi.

Someone saved my life tonight

When I think of those East End lights, muggy nights
The curtains drawn in the little room downstairs
Prima Donna lord you really should have been there
Sitting like a princess perched in her electric chair
And it's one more beer and I don't hear you anymore
We've all gone crazy lately
My friends out there rolling round the basement floor.

And someone saved my life tonight sugar bear
You almost had your hooks in me didn't you dear
You nearly had me roped and tied
Altar-bound, hypnotized
Sweet freedom whispered in my ear
You're a butterfly
And butterflies are free to fly
Fly away, high away, bye bye.

I never realised the passing hours of evening showers
A slip noose hanging in my darkest dreams
I'm strangled by your haunted social scene
Just a pawn out-played by a dominating queen
It's four o'clock in the morning
Damn it listen to me good
I'm sleeping with myself tonight
Saved in time, thank God my music's still alive.

And I would have walked head on into the deep end of the river
Clinging to your stocks and bonds
Paying your H.P. demands forever
They're coming in the morning with a truck to take me home
Someone saved my life tonight, someone saved my life tonight
Someone saved my life tonight, someone saved my life tonight
Someone saved my life tonight
So save your strength and run the field you play alone.

Un món ple d'Albes i Paus

2009-10-11T15:41:00.013+02:00

Sopa de Cabra com sempre fent poesia amb les seves lletres.

Lletania

L’Alba plora, amb la por s'arrenca el cor,

trist camina, ha oblidat tot els colors.

S’eixuga els ulls, els neguits, les il·lusions.

La pell més dura fins que arriba el cop més fort.

I el sol volta l'espai, roda la lluna, gira el meu cap.

Els dies volten i el mar gira el cel que ens veu passar avui.

En Pau somia, massa temps fa que està sol,

vol anar lluny, vol retrobar-li el pols al món.

Una mirada, un nou somriure és un tresor,

cada passa modifica l'horitzó.

I el sol volta l'espai, roda la lluna i gira el teu cap.

Els dies volten i el mar gira el cel que ens veu passar avui.

I el temps volta constant, roda la vida, gira el teu cap.

El vent t'envolta i l’engany, i el desig, i les estrelles...

El calaix dels poemes

2009-09-27T16:39:00.011+02:00

La veritat és que últimament no tinc massa inspiració per escriure res així que us aniré deixant poemes i textos que vaig escriure ja fa un temps, aviam què us semblen (així no tinc tan abandonat el blog). Avui un de trist i amb deixos una mica agònics, potser.

Buit d’absència

Un crit apagat

Trenca el silenci del matí

I ressona dins l’infinit

D’aquests cors devastats.

Els somnis desfets

Desperten al món dolgut

I recorden al uníson

Que la felicitat ja és molt lluny.

I les ànimes s’esllavissen

Mentre els cors ja no senten...

Res tornarà a ser,

Els camins ja estan fets,

La soledat sols travessa

Els murs més estrets.

I les ànimes s’esllavissen

Mentre els cors ja no senten...

Aquest cop

La sang que els uneix

Brotarà d’entre els plors

Per desaparèixer en la foscor.

Aquest cop

S’enduran els seus anhels

I deixaran un buit d’absència

On mai seran complerts.

(Abril '05)

Endless rain

2009-09-05T15:50:00.005+02:00

Us deixo la lletra de la cançó Endless Rain, de X-Japan (està traduïda a l'anglès del tot).

I'm walking in the rain,

though everything seems to be hurting me for some reason.

There is only nothing.

Just kill me now ... as I roam forever.

Until I can forget your love.

To me sleep is a confusing, narcotic

that only quiets the beating heart.

All my love seems to flow from my body like a heart felt memory.

I keep my love for you to myself.

Endless rain, fall on my heart in this wounded soul.

Let me forget, all of the hate, all of the sadness.

Days of joy, days of sadness slowly pass me by.

As I try to hold you, you are vanishing before me.

You're just an illusion.

When I am awake, my tears have dried in the sands of sleep.

I'm a rose blooming in the desert.

It's a dream, I'm in love with you.

Hold me warmly in your arms.

I awake from my dream

I can't find my way without you.

The dream is over.

I can no longer hear the voice of your gentle words.

Floating off tear stained walls.

So awakening in the morning, I'll move into my dreams ...

until I can forget your love.

Endless rain, fall on my heart, in this wounded soul.

Let me forget, all of the hate, all of the sadness.

Endless rain, let me stay a memory in your heart.

Let me take in your tears, take in your memories.

Aquí la cançó, tot i que és moltes vegades millor la lletra...

http://goear.com/listen/4a80c96/Endless-Rain-x-japan

Eternitat

2009-08-27T12:29:00.003+02:00

(Rememorant vells poemes que guardo per aquí però que sempre tornen d'alguna manera)

Dins un pou sense fons

Cau l’ànima melangiosa

Silenciada pels minuts

Que un a un la consumeixen.

Es tanca el camí.

Mor el retorn.

I mentre la foscor l’acarona

Submergint-la en el passat

L’envaeix un sentiment

Obscur i alhora gratificant.

Crida l’oblit.

Mut el record.

Una petita dedicatòria

2009-08-14T02:08:00.003+02:00

Senzillament...

Cau la nit en els teus ulls

i amb ella totes les pors.

El ball harmoniós dels estels

acotxa la nit tranquil·la

i gira damunt nostre un desig,

el més etern dels somriures.

Neix l’albada en els teus ulls

i amb ella totes les il·lusions.

La llum s’esmuny entre els racons

testimoni d’una dolça passió,

i silenciosa ens acaricia els rostres,

entrellaçada amb un suau petó.

I és aquí, en els teus braços

quan tot sembla més dolç,

un xic menys amarg.

És amb tu, en aquest moment

que el món gira al nostre compàs,

que ja no hi ha rés més important.

Els somnis

2009-08-08T11:30:00.005+02:00

Una de les cites més famoses d'en Paulo Coelho és:

"Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla."
(El Alquimista)

Malgrat tot, crec que no hem deixat de donar-li la raó.

Recordeu, imprescindibles del mestre: El Zahir i Once Minutos.

Sobre la felicitat

2009-07-06T20:25:00.010+02:00

Us deixo un poema que vaig fer ja fa un temps sobre la felicitat.

Etern Anhel

Dolç abís d’absència

que amb un deix de melangia

omples tots els buits.

Lenta musicalitat,

pas del temps,

i tu no hi ets.

Fulls en blanc

i una maleta a mig fer.

Quan arribaràs?

***

Lenta musicalitat

i una melodia lligada

al compàs del vent.

Fulles que es desprenen

amb pes d’agonia

i melangia d’hivern,

com espectadores

d’un acte infinit

del teatre del temps.

***

Lenta musicalitat,

parlar de mi, de tu…

i encara no sé qui ets.

Utopia de contes incerts,

somnis de tinta i paper,

narradors de la bogeria.

Només un esbós, un vers,

o rescatar-te, si s’escau,

de la fantasia.

***

Lenta musicalitat,

i tanmateix la melodia

no es pot aturar.

L’essència de concloure,

l’esperança de romandre.

Demà potser arribaràs.

Cadena de casualitats

2009-06-23T18:55:00.000+02:00

Creues la cantonada del teu carrer i observes la calçada silenciosa a primera hora del matí, el fred acaronant-te les galtes. Gairebé cap ànima està llevada. Respires, et sents revitalitzat tot i tenir son, comença un nou dia de la teva vida. Camines cap a l’estació, mai no ho havies fet abans en dies feiners, i és que sí, realment les coses canvien . Som reticents a fer-ho, i realment fins el primer dia no te n’adones que la teva vida no tornarà a ser la mateixa. Canvis, nous horitzons. I tu segueixes trepitjant el mateix asfalt que fa anys, però te n’adones que qui el trepitja ja no és la mateixa persona. Aspiracions, somnis, desitjos, experiències, frustracions… La càrrega emocional és molt diferent. I tot el que has après… mires enrere, no saps si et reconeixeries fa anys. I al capdavall són els mateixos peus, trepitjant el mateix asfalt, sí, però dirigint-se cap a un lloc totalment diferent.

Casualitats, circumstàncies... què és el que ens ha portat a ser qui som, a estar on estem, a pensar i sentir el que pensem ara mateix, a dirigir-nos cap aquí? D’entre totes les possibilitats, per què aquesta? Ni més ni menys, perquè nosaltres ho hem escollit. I per això, en el fons, la càrrega de responsabilitat cau gairebé sencera sobre nosaltres. Sovint no en som conscients, però cada una de les nostres decisions és una peça d’un engranatge immens que ens duu cap al nostre futur. Cada passa, cada paraula, cada moviment, fins i tot, podria desencadenar infinites possibilitats. Una passa un centímetre abans del cotxe que se salta el semàfor, la paraula seguida d’un somriure o la paraula que podria haver evitat una llàgrima. Un gest, una mirada, un pensament. Una decisió, escollir entre dos, tres, mil camins, una oportunitat. I nosaltres, amos de les nostres decisions, n’escollim una de les infinites del ventall per conjugar-la amb l’infinit de possibilitats de la resta de factors i persones i formar, en conjunt, la realitat, el present, cada fracció de segon del que nosaltres hem anomenat temps.

I és així com gires la cantonada del carrer, veus els mateixos arbres, el mateix quiosc de cada matí, respires fons i te n’adones que cada moviment que fas, que tu creies simple rutina, és conseqüència d’un conjunt de casualitats gairebé improbable, no impossible, però que milions, milers de circumstàncies han hagut de dur-se a terme durant molts anys per acabar concloent en aquest segon. Un segon en què tu estàs respirant, pensant, disfrutant d’una llibertat momentània que et pertany enmig de tot el que sembla un món que et fa rodar en la seva direcció. Però realment t’equivoques, cada segon és teu, i cada nou pensament serà un desencadenant més en l’eterna cadena que és la vida, el món, la realitat.

Observes la fulla com cau, la persona que espera davant teu a creuar el mateix pas de vianants. Infinites circumstàncies han calgut perquè avui, en aquest moment i en aquest lloc us trobeu un davant de l’altre, esperant que un semàfor es posi en verd. Cada un amb mil experiències darrere, vides diferents, pensaments diferents, camins i somnis que poden distar molt uns dels altres. I en canvi, gires la cantonada i et trobes davant d’aquella persona, ningú més al carrer, i creueu una mirada. Dos móns, infinits passos abans d’aquesta mirada. I te n’adones que la màgia realment està aquí, en les vides que es creuen unes amb les altres momentàniament i que potser s’ajunten un temps, s’ajunten per sempre o simplement desapareixen en la multitud i mai més tornes a saber-ne res. Persones, circumstàncies, casualitats que s’entrellacen i que fan coincidir dos camins en una mateixa cruïlla, una possibilitat entre milions. I resta davant teu, com si es tractés d’una tonteria, com si tot allò hagués d’haver succeït algun dia a la força. Però certament no hi ha res més improbable i bonic que aquestes petites trobades, els moments i les oportunitats úniques que ens regala la vida.

I entre pensaments et trobes a l’andana, respires entre tot aquest tràfic de vides amunt i avall, i esperes el tren que et durà a un nou món. Un món ple de vides desconegudes que es reuniran en un lloc desconegut per assolir una nova fita i fer un canvi radical en el seu camí. Un món on trobaràs infinites possibilitats més dins d’aquest món que et semblava tan limitat i monòton; obriràs portes, trobaràs nous horitzons, t’adonaràs que la vida està fora de les quatre parets que ens reclouen sempre en el passat, on tendim a refugiar-nos del fred i la inseguretat, de la novetat, on ens abracem al conegut, a l’amic.

Però el que et sorprendrà més de tot és que un cop t’hagis adonat d’això, al cap d’uns mesos, quan tornis a creuar la cantonada del teu carrer i et dirigeixis a l’estació de tren , com cada matí, i respiris l’aire fresc del matí, badallis, et creuis amb una nova mirada davant del semàfor i et barregis entre la multitud de vides que esperen viatjar a l’estació, llavors no pensaràs en monotonia. Totes aquestes persones deixaran de ser simples desconeguts per formar part del món, passaran de ser éssers aliens a ser camins enrevessats que casualment s’han topat temporalment i espacial amb tu, aportant una nova possibilitat a l’infinit ventall per a què la vida transcorri, com sempre, sorprenentment i inesperada, oferint-nos cada dia una nova oportunitat per davant. Ser una peça més de la cadena de casualitats, fer un pas que en provoqui mil més, gaudir de cada segon com si fos un premi.

I en sortir de la boca de metro un nou món, mil persones més aquí fora. I a la llunyania, uns ulls amics, uns ulls estimats, una abraçada, un petó. Dos camins que s’ajunten de nou enmig de la multitud de vides que corren amunt i avall i que desencadenen mil conseqüències més. I en un espai atemporal, enmig de tot, dues ànimes es fonen en una abraçada i s’adonen que cada segon que poden i podran seguir abraçant-se és un regal, que per poder trobar-se van haver de donar-se milers i milions de circumstàncies. Aquella primera mirada, en aquell mateix lloc, en aquell mateix moment. Dos camins, dues vides, dues trajectòries... i un punt de trobada. I cada dia que trepitgen el mateix asfalt amb un mateix destí, trenquen amb les lleis de la casualitat per tornar a trobar-se en el mateix lloc, el mateix moment, sí, ells, les mateixes persones. I tornen a creuar una mirada com si tornes a ser la primera, sabent des del primer moment que aquesta en desencadenaria milers, milions més.

I sí, realment aquesta és la màgia.

Benvinguda

2009-06-23T18:34:00.000+02:00

Bé, ara sí, després de cert temps meditant la possibilitat d'obrir un blog (sóc una mica despistada per aquestes coses), definitivament m'animo a començar-lo, i res, convidar-vos a llegir les meves paranoies si teniu una estona i sinó doncs sempre podeu dir-me que mola molt i ja està, jajaja.

Espero que us agradi, ens llegim!

Prova

2009-04-13T17:00:00.000+02:00

Això és una prova, una petita prova, una gran prova, una simple prova... en definitiva, una prova.